Comunicació audiovisual

La Comunicació audiovisual és el procés mitjançant el qual hi ha un intercanvi de missatges a través d'un sistema sonor i/o visual.

És un llenguatge múltiple amb una gran diversitat de codis constitutius, que poden ser analitzats tan per separat com en conjunt. La mediació tecnològica és un element clau en aquesta comunicació.

Els sistemes de comunicació audiovisuals tradicionals són la ràdio, el cinema i la televisió. Actualment s'han consolidat nous sistemes de comunicació audiovisual com ara internet o els videojocs, qua ja comencen a estudiar-se i a denominar com a tals.

La interacció entre la persona que rep el missatge i el missatge es basa en primer lloc en la mirada, en la observació, en el que veu. les funcions que es veuen involucrades en el desenvolupament de la interpretació del missatge i les que estan darrere de la creació d'un missatge visual, tenen a veure amb varies ciències que s'encarreguen de la relació entre el desenvolupament i la analogia.

La comunicació audiovisual està present en cada aspecte de la vida quotidiana. En aquesta societat de la informació, la imatge i el so són els vehicles a través dels quals es recrea una realitat o una ficció, però, els mitjans de comunicació legitimats (radio, premsa i televisió, principalment), a través dels seus noticiaris han donat la sensació de que tot allò que transmet té estatus de verídic, quan en molts casos s'ha demostrat el contrari.

ANUNCIS MANIPULADORS

Veiem a diari anuncis per la televisió, però realment tenen el simple sentit que li veiem o darrera d'aquests s'hi amaga un rebuscat motiu?

En un primer moment veiem l'anunci de Galerias, de fons s'escolta música clàssica, concretament un vals. L'escenari és una escola en la que tot està en silenci i completament ordenat fina que sona el timbre, és la hora de marxar cap a casa. Els nens surten de classe corren pels passadissos, com a salvatges.

Volen vendre la qualitat de la roba que porten els nens, una determinada roba que aporta un benestar especial. El missatge que volen donar és el d'una escola aburrida i que la roba que porten els nens fa que puguin resistir-se a l'avorriment i al sortir de classe, aquesta roba pugui ser "maltractada" quan els nens es tiren al terra i juguen. 

Càmera i música lenta, crea una sensació de benestar però realment els nens estàn fent salvatjades.

El següent anunci tracta sobre un animal de joguina que s'alimenta d'amor i cada cop que se'l estima més creix. Però arriba un moment en que l'animal no hi cap a casa. Juguen amb la família. Com deixar d'estimar a algú? Com que l'animal no hi cap al cotxe, la solució que troben és comprar un cotxe més gran.

A partir d'aquí podem arribar a la conclusió de que no tot el que se'ns mostra per mitjans audiovisuals és veritat sinó que hem de ser conscients de les informacions que creiem certes i falses. Hem de tenir criteri i saber-les distingir perquè en el cas contrari podem arribar a conclusions falses.

Personalment crec que la comunicació audiovisual és molt útil perquè és una forma molt útil de fer arribar un missatge a la gent per mitjà de qualsevol cosa com ara imatges, vídeos, presentacions en Power Point o Prezi, documents escrits... I tota questa informació arriba millor als receptors si és d'aquesta forma, això és el que crec jo.

Un bon comunicador

Un bon comunicador és una persona que atrau a una persona per mitjà de la paraula. un bon comunicador, segons nosaltres ha de complir aquests requisits que estan disposats en forma de decàleg:

1. El guió és la carcassa del discurs, conjunt d'idees principals, ordenades (segons l'objectiu o la finalitat de l'autor), diferenciar el guió (propi) i el suport o material complementari. (mínim 2 idees, màxim 4). El guió concebut com a eina de suport, no com a falta de preparació.

2. Respondre les 4 preguntes (elements bàsics): perquè (correspon a l'objectiu = informar, ...) què (correspon al registre = on tenim l'estructura del guió), qui ( correspon al destinatari, públic = per respondre utilitzar recursos com: anar abans, demanar opinions, portar preparats diferents inicis de l'exposició, ..) i el com (mitjans de suport).

3. Llenguatge oral, clar, breu i concís. No es tracta de resumir, sinó trobar la paraula indicada. S'aconsegueix ser clar utilitzant frases curtes, utilitzant un ordre gramatical lògic (subjecte+verb), substituir les frases negatives per altres de positives (per tenir més facilitat d'expressió i enteniment, frases passives per actives)

4. Naturalitat en trobar l'exposició oral, no és innat sinó que es pot treballar mitjançant diferents tècniques. Finalitat: argumentar convençuts.

5. No abusar dels mitjans audiovisuals, la paraula ha de seguir tenint un aspecte rellevant. Utilitzar-ho únicament com a suport.

6. Retroalimentació (feedback): t'alimentes de reacció del públic envers el teu discurs, requereix tenir un cert grau d'empatia i saber adaptar la informació.

7. Locució: la veu (volum o intensitat = cos de la lletra, vocalització (dicció) i articulació = produir tots es sons que volem de la llengua, velocitat = no molt ràpid ni molt lent, anar ràpid en les anècdotes o exemples, però anar regulant-ho, i actitud = com es mostra el comunicador davant el públic: alegre, distant, proper, ... La veu depèn d'aquesta actitud: més dolça, etc. ), entonació, respiració (saber controlar-la, diafragmàtica) i silenci.

8. El discurs té una estructura (introducció, desenvolupament (recursos=humor, metàfores, exemples, anècdotes) i conclusió).- Complementar amb l'entrada 10.Estructura del discurs-

9. Fer ús de les aposicions i les antítesis, a partir del contrari per entendre una idea.

10. Un comunicador eficaç és reiteratiu, repetir les idees (no mateixes paraules)

A la classe de Comunicació oral, escrita i digital i a la classe de GITIC hem treballat el concepte de bon comunicador i seguidament hem hagut de elaborar un treball sobre una persona que considerem bona comunicadora.

En el cas del meu grup, hem triat a:

JORDI ÉVOLE

Un cop ja hem triat a la persona que considerem bona comunicadora, fem un seguiment sobre aquesta. És important que aquesta persona estigui viva perquè sinó no podríem fer el seu seguiment.

Per fer el seguiment, primer de tot cal buscar la persona que volem treballar ja sigui a les xarxes socials com en blogs com en articles que publiqui al diari o en revistes... El cas és que aquesta persona ha d'estar en contacte periòdicament amb el món per expressar-hi les seves idees.

Jordi Évole és un clar exemple d'això ja que és propietari d'un compte de Twitter i d'un compte de Facebook. Però a més a més té un programa a la televisió que s'emet setmanalment (concretament els diumenges a la nit) i allà també es comunica. A través d'aquest programa també ha creat un altre compte de Twitter i de Facebook de Salvados, que és el programa que ell presenta.

Twitter 

Facebook 

Un cop vàrem trobar els mitjans per on es comunica, vàrem començar a investigar...

BIOGRAFIA I EVOLUCIÓ DE’N JORDI ÉVOLE

Jordi Évole, 39 anys. Nascut a Cornellà de llobregat. Va estudiar Comunicació Audiovisual a la UB. Tot i que va treballar en cadenes de radio i petites cadenes locals de la televisió, va ser conegut més professionalment com a Follonero una versió més casolana de Salvados por la campaña.

El seu treball al programa Buenafuente li va permetre presentar un programa a la cadena La Sexta: Salvados, que és el que l’ha conduit a guanyar premis importants.  Entre ells destaquem:

• Premi Blanquerna al Millor Comunicador (2011).
• Premi Ondas pel programa Olvidados emès a Salvados (2013) .

SALVADOS

- Periodicitat: Cada diumenge a les 21.30h a la Sexta.

- Idioma que utilitza: Castellà

Primer de tot escull quin es el tema que vol tractar, normalment aquest té relació amb algun problema social, econòmic, polític… que es troba a la societat d’avui en dia. Seguidament entrevista  a ciutadans especialitzats en les causes i les conseqüències del tema sobre el que és vol fer la queixa o es vol mostrar. Un cop informat sobre el tema de manera més profunda passa a entrevistar a personatges polítics o importants que són els causants del problema o persones que n’han sofert les conseqüències.

També es posa en contacte amb personatges polítics o públics que li donen consell o li expliquen més detalladament el problema.

Es trasllada  al lloc dels fets, per tal de situar-se en un ambient més adient. És molt directe i fa preguntes molt contundents. Deixa molt  clar tot allò que l’entrevistat respon fent-li segones preguntes si creu que no ha quedat clar o repetint la idea si creu que és d’especial rellevància. És crític i no té cap problema en parlar clar davant dels polítics i personatges públics. El seu programa porta a molta reflexió posterior, no et deixa indiferent i et convida a tenir ganes de canviar el món on vivim.

ARTICLES

Publicats els diumenges al periódico a la secció d’opinió.

Crítics, lluita per una societat més justa.

Utilitza referències d’altres personalitats importants per a donar solidesa i contingut.

Sentit de l’humor fins al punt d’arribar a ser cínic.

Una mica difícils d’entendre, et fan reflexionar i enllaçar idees per entendre el contingut

Ús de frases fetes, té un bon nivell de recursos lingüístics, llenguatge ric.

Ús freqüent d’ironia

Es manté proper al lector i es dirigeix en algunes ocasions a ell, permetent-se el luxe de tutejar-nos.

Tracta temes d’actualitat que afecten a tota la població com per exemple: la crisi, lo del Bárcenas, credibilitat política, Infraestructures innecessàries o mal construïdes.

(Dels fragments possat en el text, només llegeix un! digues que hem triat quatre de tots els que en teniem però que només ens ensenyes un)

TWITTER I FACEBOOK

Fent el seguiment des de el dia 1 de novembre, fins el dia d’avui, podem adonar-nos que el Jordi Évole, utilitza dos famoses xarxes socials per apropar-se i comunicar-se amb els ciutadans: el twitter i el facebook. En aquestes, fa fortes crítiques a situacions i personatges d’actualitat, intenta que lluitem per una societat justa fent ús de frases que ens fan reflexionar.

Encara que, la majoria de les seves piulades i comentaris de facebook són critiques, incorporen un toc d’humor ja que així es fa arribar d’una manera més propera a la gent -des de la més gran fins a la més jove-.

Com podem veure, el twitter i el facebook tenen molta relació i la majoria de posts i piulades son els mateixos, ja que té aquestes xarxes socials sincornitzades.

Els comentaris que fa, estan relacionats amb el programa Salvados i els articles que publica, com també retuiteja sovint als seus seguidors.

En Jordi Évole fa un major ús d’aquestes xarxes socials els dies abans de l’emisió de salvados, el mateix dia del programa i el dia posterior -dilluns- fent comentaris sobre els temes tractats.

A continuació os deixem amb unes piulades fetes des del twitter de’n Jordi Évole i del programa de Salvados. Os presentem les piulades del twitter ja que les dues xarxes estan sincronitzades i hem volgut donar-li més importància al twitter ja que és una xarxa social que ens han ensenyat nova a GTIC.

Post al Facebook

Tweet

CONCLUSIONS

Utilitza els tres vessants treballats a l'assignatura (COED) per a expressar-se.

- comunicació oral: salvados

- comunicació escrita: articles

- comunicació digital: twitter i facebook

En referència al decàleg fet a classe de COED; compleix el decàleg del bon comunicador i té moltes de les característiques que calen per catalogar a algú com a bon comunicador.

Entre d’altres hem trobat que és una persona activa i actual que es mostra propera i crítica i es fa entenedora (clar i concís). Utilitza recursos com la ironia i l’humor

La crítica personal constructiva que faríem a en Jordi Évole és que ens agradaria que fes més ús del català.

A partir d'aquest treball i aquesta reflexió he vist quines són les qualitats d'un bon comunicador i a partir d'aquí he reflexionat sobre aquestes. També he pogut veure quines són les meves mancances i les meves virtuts com a comunicadora i he pogut millorar per tal de ser millor comunicadora. També m'ha servit per a saber distingir entre bons i mals comunicadors tant siguin persones del meu abast i ambient com personatges públics.

Dites, frases fetes i refranys

Recurs lingüístic que va molt relacionat amb la poesia.

En grups, buscar durant 10 minuts dites catalanes, refranys i frases fetes. Després, compartim amb els companys i explicar el significat de les que no s'entenen.

Els refranys, dites i frases fetes serveixen per a expressar sentiments que en paraules raonades no es poden expressar.

Una frase feta és una expressió d'ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d'una llengua, que té un significat i una forma estereotipada, fixa i invariable, el significat de la qual no pot ser deduït del significat dels seus components, i que gairebé mai no es pot traduir literalment d'una llengua a una altra. És utilitzada en sentit figurat.

Exemple: "Adormir-se en els llorers" (Deixar de treballar després d'un èxit), "Baixar del burro" (desenganyar-se), "Cremar-se els ulls" (Aplicar-se molt en una feina)


Un embarbussament és un joc de paraules que juga amb la dificultat de pronunciar determinats mots o frases basant-se en la similitud dels sons que contenen, que fa que el parlant els intercanviï creant un efecte còmic. Busquen el joc fonètic. No busquem el significat en ells.

Exemple: "Plou poc, però quan plou, plou prou", "Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un heretge.Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat que encara penja".


Un refrany és una oració completa i independent de l'exposició d'una idea, de la qual se'n desprèn una conclusió, ensenyament o norma de conducta. Acostuma a tenir un origen antic i fa referència a diversos temes: el temps, la feina, les malalties, la gent dels llocs, el comportament humà, remeis de salut, entre d'altres. Els refranys surten de la tradició oral. És una frase rimada o ritmada que fixa d'una manera codificada una pauta de vida, una creença, una dada de l'experiència.

Exemple: "A bons ocis, mals negocis", "A casa del paleta mai la feina no està feta" o "A l'església per resar, a la plaça per tractar".

Una dita és una frase feta que es diu popularment sobre alguna cosa. N’hi ha sobre el menjar, el camp, la feina, els animals, etc. Cal entendre’n el significat, perquè totes són aprofitables i pràctiques.

Exemple:"No diguis mai blat si no és al sac i ben lligat, i encara mira que no hi hagi cap forat.", "Bon vent i barca nova."

UNESCO i les TIC

Les competències són les habilitats personals que tenim per fer una determinada cosa. 

La UNESCO va determinar unes competències que han de tenir els docents per tal de saber utilitzar correctament les TIC.

Aquestes competències es divideixen en tres nivells:

• Nocions bàsiques
• Profundització del coneixement
• Generació del coneixement

I aquests tres nivells es divideixen en 5 àmbits per igual:

• Psicologia
• Pràctica i formació professional
• Pla d'estudis
• Organització i administració 
• Ús de les TIC

Seguidament he adjuntat el quadre on es defineixen les competències anomenades anteriorment

Voki

Avatar que ens creem que ens permet per crear la nostra imatge física virtual.

Com crear un Voki:

Inicialment cal anar a la pàgina d'inici de Voki (www.voki.com) i a dalt de tot de la pàgina a la dreta ens dona la opció de crear un compte a Voki.

Després, per crear el compte cal donar les nostres dades i començar a fer el nostre avatar.

Com registrar-se a Voki

A continuació podem crear el Voki que vulguem partint d'uns avatars preestablerts tot i que podem canviar alguns aspectes.

Creació d'un Voki

Finalment, podem compartir el nostre avatar amb la classe. Aquí us deixo el meu Voki amb una frase sobre el que significa l'educació per a mi.

A nivell educatiu serveix per a presentar noves activitats, treballar l'expressió de sentiments, com sintetitzar frases, millorar la comunicació, presentar-se,...

També podria servir per a presentar les conclusions d'un treball a través del Voki, ja que aquest avatar és capaç de reproduir sons que han estat gravats anteriorment.

És una bona manera per a motivar als alumnes de manera diferent a la que és usual.

Reflexió:
El Voki crec que és una eina molt útil ja que a les aules molts cops els infants no presten suficient atenció al mestre, en aquest cas, com que es tracta d'un personatge animat, això els hi crida l'atenció i els nens estan motivats per saber què és el que està dient aquell personatge.

Metàfores de l'ús dels ordinadors a les aules

L'ORDINADOR COM A TUTOR

L'ordinador tutoritza el procés d'aprenentatge de l'estudiant. Aquesta metàfora apareix a partir dels anys 50. Les màquines poden arribar a substituir al docent.

Si mirem en el procés tradicional com és el procés d'aprenentatge, podem dir que hi ha una iniciació del contingut que va de la mà del docent i una resposta per part de l'alumna (preguntes que té o respostes que pot donar a una pregunta plantejada) i el procés final, és a dir, la avaluació, també va de la mà del professors. És el docent qui avalua als alumnes, qui posa una nota.

Seqüència informàtica: l'ordinador inicia uns continguts a l'alumne, a continuació l'alumne respon a un conjunt de qüestions i finalment hi ha una avaluació.

El JClic és un programa que ha estat creat per a avaluar a l'alumne, és totalment gratuït. El professor, però, ha de plantejar una pregunta i possibles respostes.

Pàgina inicial de JClic

En aquest programa es treballen diferents camps a través del joc, com ara els trencaclosques, memoris, jocs d'identificació, ... Es poden treballar les matemàtiques, la geografia, llengües, música i molts altres camps diversos. Cada activitat està creada pel professor i es treballa el que ell vol, en cada activitat es poden escriure missatges d'ànims per a l'alumne, per exemple.

La pàgina Edu365 també és un programa que serveix per a la mateixa finalitat que el JClic. Aquest, té una aplicació per a aprendre a llegir molt útil, s'anomena "Entrena't per llegir" (http://www.edu365.cat/entrena/). Personalment, jo a l'escola el vaig fer servir tan aquest programa com el JClic i em va anar molt bé.

Exemple d'una activitat de Entrena't per llegir (Edu365)

En aquests programes, si el  nen té un dubte, l'ordinador no el pot ajudar, per això és necessari l'acompanyament del professor a l'hora de procedir amb aquests tipus d'aprenentatge. Sempre necessitarem el reforç d'un adult, d'un mestre o d'un igual que ens ajudin a trobar la resposta a preguntes i dubtes que tingui l'alumne.

Reflexió:
Crec que aquests programes van molt bé per al nen perquè així pot aprendre a relacionar conceptes i a llegir de forma més interactiva i l'infant d'aquesta manera s'ho passa bé. També, d'aquesta forma, el nen és autodidacta perquè en el moment en que està fent un exercici no pot continuar si no és encertant la pregunta que se li planteja. El mestre tampoc intervé en el procés d'aprenentatge si no és per ajudar-lo en qualsevol qüestió que li plantegi l'infant així que està en un paper secundari i això crec que és lo correcte.

Poesia

La poesia és l'art d'expressar, en paraules, el contingut espiritual propi, tradicionalment mitjançant mots disposats segons la mètrica. La poesia popular és la poesia creada per poble per expressar la seva identitat, amb unes vivències elementals, i permanents, en les que es reconeix com a tal poble.També es diu poesia d'una obra en vers. Hi podem distingir les obres escrites en vers; i el conjunt d'obres poètiques d'un poeta, o de diferents poetes, produïdes en una època, una llengua determinada, un gènere, etc. Es diu poesia del contingut formós, o de la forma bella d'una obra literària. Tradicionalment, es distingeixen tres gèneres poètics: l'èpic, el líric i el dramàtic.

• Gènere èpic: La poesia èpica és un gènere literari en el qual l'autor presenta de forma objectiva fets llegendaris o ficticis desenvolupats en un temps i espai determinats.
• Gènere líric: La poesia lírica és un gènere literari en el qual l'autor vol expressar tots els seus sentiments i emocions respecte a un ens o objecte d'inspiració.
• Gènere dramàtic:La poesia dramàtica és un gènere que presenta una acció centrada en un conflicte.

Paper del llenguatge poètic en els moments actuals és un paper molt minoritari, la societat actual no llegeix poesia ni n'escriu. En l'article següent s'hi veu reflectit el motiu del perquè els poetes callen en l'actualitat segons Joan Duran, poeta i doctor en bioquímica.

"Joan Duran es pregunta perquè callen els poetes"

M’estranyen molts silencis, molts. Però darrerament n’hi ha un que em revolta, que m’inquieta: on som –sí, en primera persona del plural- els poetes independentistes, que no ens alcem, que no vehiculem la veu d’una majoria social que, aquesta sí, no titubeja a l’hora de reclamar amb veu clara un horitzó de llibertats per a la nació catalana? Físicament ho tinc clar, on som. Però artísticament, literàriament, no. I no parlo de posicionar-nos-hi, que ja ho hem fet, que ja hem donat els nostres noms –de ben poc ressò popular i mediàtic, tinguem-ho clar- i hem signat peticions i manifestos quan ens els han fet a mans, no. Vaig, si em permeteu, més enllà: en el procés (i quina riquesa d’eufemismes, noi!) hi hem pres partit de forma personal, individual, sí, però no des de l’arma dels poemes. Llevat de comptades excepcions, de poemes-bolet que esclaten com una raresa sovint exquisida -penso ara en l’excel·lent Cançó de bressol, del darrer llibre de Narcís Comadira, i en versos de David Caño, però n’hi ha d’altres, i tant-, els màxims orfebres de la llengua preferim usar el poema per apel·lar el jo, o el jo i el tu, si molt m’estires, abans de valer-nos-en per apel·lar la col·lectivitat i, posem per cas, els valors de la justícia social, la denúncia o l’aspiració d’uns molts. On som, que som la nostra veu, que som la veu per a les orelles d’uns feliços pocs, parafrasejant Vinyoli, però que no som la veu de la majoria de catalans, convulsos avui, esperonats per aquesta voluntat de dir i de ser? Ens resta excel·lència, assumir amb naturalitat la veu desitjosa i bel·ligerant d’un poble? Serà cert, llavors, que la nostra és encara una cultura en certs aspectes acomplexada? Serà cert que ens hem cregut de debò que certs temes, certs tons són, diguem-ne, provincians? Serà cert que menystenim el mal dit localisme davant d’un esbiaixat concepte del que és universal? Parlar de pàtria, de nació, ha de fer necessàriament una ferum jocfloralesca (i en sóc un defensor, dels Jocs Florals) o de barretina entaforada al guarda-roba? Verdaguer és menys Verdaguer per haver escrit el llibre Pàtria? La nostra llengua moderna és menys moderna perquè Aribau escrigués l’Oda o Maragall l’Escolta Espanya? Segurament m’equivocaré o seré parcial en el diagnòstic, però em sembla detectar que en la piscina postmoderna on anem fent el curset de natació hem estigmatitzat la poesia cívica, hem bandejat un llegat poètic que resultà, amb totes les lletres, revolucionari i determinant per a la nostra literatura, i que ara, massa sovint, ens fa una mena de rara urticària escriure poemes que poguessin aspirar a ser populars, quan a voltes és més difícil assumir la veu d’un poble (Estellés, guia’ns!) que parlar des de l’ordinador d’ivori de cadascú.

Feliçment, però, el passat diumenge vam presentar L’avinguda i el laberint (Viena Edicions), de David Jou. Un poemari subtitulat Poemes sobre Catalunya i Espanya. A la portada, una fotografia de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 ocupant la Via Laietana. Si algú coneix una publicació poètica, recent, d’aquestes característiques, que me l’enviï, si us plau, i amb avís de rebut, que n’assumiré la tramesa. No m’hi gastaré, però, els pocs calers que tinc… I és que està tan poc en voga, ara, escriure llibres de poesia civil, de denúncia!; llibres de poemes emprenyats, clars, directes, cantelluts. Bé, rectifico: el 2011 s’edità Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, arran del 15M. Fou un guany, una empresa indiscutible i feliç, sí, però no era susceptible de confondre’s amb les sentors de la naftalina catalaneta. Però David Jou, de qui increïblement se’n parla poc -potser perquè no freqüenta capelletes, vés a saber-, és un poeta, un pensador, un científic, un intel·lectual originalíssim i valent. Un autèntic regenerador de temes poètics i un creador extremadament lliure i agosarat. Una figura inèdita: poetitza la ciència, la fe, el compromís social, i dota la nostra llengua de besllums inaudites. I pren partit, sí. Tot escoltant la magistral presentació que li féu Jordi Julià el passat diumenge a Sitges, em removia preguntant-me si els dies que vivim no són prou convulsos com perquè un Espriu, un Pere Quart, un Estellés no s’alcin ara, i amb les paraules d’ara, com perquè haguem de recórrer, encara ara, sí, a l’Espriu, al Pere Quart, a l’Estellés o al Brossa originals per denunciar l’espoli espanyol, el menyspreu espanyol, la inviabilitat d’un projecte compartit amb els pobles d’Espanya, o els anhels legítims dels Països Catalans. Ni que fos per constar, amb la força irònica del poema, les vergonyes (Car sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un/ desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada patria, dient Espriu), o la valentia que s’arronsa (Enraonen en català, però a la més/ mínima ocasión lo dejan delante/ de un interlocutor de habla castellana, d’un lúcid Brossa) del nostre poble, que també són, i en gran mesura, responsables de ser en el laberint on som.

Potser perquè totes les masses piquen, hem arraconat la poesia de circumstàncies (que poc m’agrada i ens agrada, aquesta denominació!), la poesia de l’experiència, i amb això hem ferit la immediatesa, allò que De tant senzill, no t’agradarà, tornant a l’Espriu. Comparteixo fil per randa aquesta reflexió d’en Jou al pròleg del seu darrer llibre: Crec que entre les moltes tasques de la poesia hi ha la d’explorar contínuament l’esperit i l’expressivitat col·lectiva –a més de la individual-, d’eixamplar-ne la versatilitat i les possibilitats i de criticar-ne constructivament les defallences. I ell l’explora des d’un diàleg viu, generador, amb la tradició quan escriu, rellegint Martí i Pol, que Ni tot està per fer ni tot és possible. Val més saber-ho,/ perquè així faràs més i ho faràs millor,/ sabent més el que fas i el destí que li espera. I ell l’eixampla poetitzant l’esperança de la col·lectivitat: Les seves quimeres són el nostre present,/ en les nostres quimeres hi ha el nostre futur./ La llibertat va ser titllada de quimera. I ell ens critica (ai las, la nostra cultura caïnita!) amb un exercici irònic tan rodó com aquest:

A la dreta, Espanya.

A l’esquerra, Espanya.

Als tribunals, Espanya.

A les empreses, Espanya.

A la premsa, Espanya.

A les carreteres, Espanya.

Als esports, Espanya.

A tot arreu, Espanya.

En lloc d’Espanya com a suma i com a llar,

Espanya com a dogma i com a estafa.

I aquí, en canvi,

nosaltres contra nosaltres,

aquest afany de destruir-nos,

de trencar, de dividir,

dispersar, afeblir,

enfonsar, trinxar, dilapidar

les nostres energies,

les nostres esperances.

Quina enveja d’Espanya:

barallada en tot,

ineficaç en tantes coses,

menys en ser obstinadament,

obsessivament,

unitat, unitat, unitat,

identitat i poder i futur i fulgor,

a costa de qui sigui,

destruint el que sigui,

sense escrúpols,

Espanya!

Bravo. I acabo: no reclamo, des d’aquí, poemes per a cap causa. Simplement i humil dic que m’estranya que la causa generi silenci entre els poetes. I ens en calen, de crits ben cridats. Així molt humilment ho demanem, que deia aquell de cal Jardí dels Cinc Arbres.

Article d'opinió que es posiciona des de l'inici. Parla del JO, el TU i la SOCIETAT.

Poetes com Maragall i Salvador Espriu escriuen poemes que els poetes actuals no fan, ja que escriuen per vendre. Es parla de la poesia com a arma.

En la actualitat hi han més armes per combatre la injustícia social, abans la principal era la poesia però actualment ha perdut importància. Hi han altres maneres, més modernes que criden més l'atenció. 



A classe de comunicació oral, escrita i digital recitem un poema, de qualsevol autor i tipus. La causa és saber recitau una poesia de forma adequada de memòria tot fent ús de les instruccions que ens ha donat anteriorment la Rosa, la professora, i dur a terme la recitació de forma que resulti exitosa.

Jo vaig escollir un poema de Joan Maragall titulat "L'ànima de les flors". És un poema molt senzill però que alhora dóna molt per pensar. Tracta de dues flors que algú es troba al mig d'un camí, aquelles flors estan moribundes però tot i així tenen esperança. És una gran lliçó sobre l'esperança que un té sobre les coses.

Aquí us deixo el meu poema, espero que us agradi:

L’ÀNIMA DE LES FLORS

Aquelles dues flors que hi ha posades

al mig del caminal,

qui és que les hi deu haver llençades?

Qui sia, tant si val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,

no, no: riuen al sol.

M’han encantat així que les he vistes

posades a morir, mes sense dol.

“Morirem aviat, lluny de la planta

-elles deuen pensar-;

mes ara nostre brill el poeta encanta,

i això mai morirà.”

Joan Maragall.